Després d'escoltar
les dolces melodies del cant de les sirenes, de perdre el cap, l’orientació, el
coneixement i en bona mesura la salut, tenim les orelles tapades i el dubte de
si aquesta comèdia ha servit d’alguna cosa.
Haver perseguit el desig per sobre les nostres
possibilitats ens du a valorar que hem fet un creixement personal i que hem
après de les nostres errades per no tornar-les a repetir, tot i que en el fons
sabem que reincidirem una vegada i una altra. La frustració generada per mai
atrapar l’anhel que ens fa seguir drets ens enfonsa per moments fins al més
fosc abisme del nostre interior. Però a força de perseguir, aconseguir, perdre,
recuperar, gaudir i patir aquests objectius, que han acabat eclipsant les
nostres preocupacions, ens adonem que només tenen la importància que nosaltres
li donem. Aquesta importància atorgada, massa sovint desmesurada, no és res més
que el reflex d’allò que esperem aconseguir però no depèn de nosaltres per
trobar la tranquil·litat i la felicitat. És un miratge de nosaltres mateixos
que projectem a l'exterior.
Després de sentir el Cant de les Sirenes i
gaudir del prohibit, conscient del tràgic i inevitable final, me n'adono que no
cal viure una odissea més enllà d’un mateix. Només cal de tant en tant mirar
cap endins.
No hay comentarios:
Publicar un comentario